Si hay futuro (La Polla Records)

Un mundo entero se quema a si mismo para hacer pomadas para sus quemaduras.
Un arbol que arde, de él sale papel para que se escriba de la arbolación.
Los hombres trabajan para poder vivir, en fabricas de armas que los mataran.
Ciudades del futuro tumbas de los vivos, vivos del futuro muertos en ciudades...
Políticos locos guian a las masas que les dan sus ojos para no ver que pasa.
Aun con tu ceguera veras a los listos contar su dinero, listos pero muertos.
(La Polla Records, "Si hay futuro" de "No somos nada", 1987)

dimecres, 13 de març del 2013

La solidaritat amb els presos del MIL (III)


El 18 de setembre s’anunciava la detenció, al País Basc francès i a Tolosa, de quatre companys acusats de formar part de la coordinadora, es tractava de Víctor Manrique i Jean Michel Martínez, detinguts els dia 15 a Hendaia, i de Mario Inés Torres i Michel Camilleri, detinguts el dia anterior a Tolosa. Els companys del País Basc havien caigut per una errada dels companys tolosans, els gendarmes no van tenir la necessitat de fer-los “cantar”, en el moment de la detenció un d’ells duia a sobre una carta dels primers amb la seva adreça, carta que no hauria d’haver sortit mai del pis franc que els tolosans ocupaven. El 9 d’octubre diversos artefactes explosius eren col·locats al camp de futbol de París on es jugava un partit entre el F.C. Barcelona i un club de la capital francesa, artefactes que foren desactivats per la policia després d’estar alertats per una trucada que reivindicà l’acció en nom d’uns nous GAI (Grups d’Acció Internacionalista). Posteriorment els autors van fer públic que les carregues havien estat col·locades però mai activades. El 14 d’octubre, en acabar el judici als dos detinguts del 16 de gener, era detingut Josep Maria Condom Bofill acusat d’haver pres part en diverses accions de la coordinadora i que havia acudit al judici sense saber que l’estaven buscant. Setmanes després, la nit del 2 al 3 de novembre, un autodenominat Grup d’Acció Revolucionària Ocasionalment Terrorista (GAROT), li tallà el cap i les mans a la figura del Príncep espanyol Juan Carlos de Borbón que formava part del museu de cera de París. El dia 8 diversos mitjans de comunicació francesos reberen, juntament a la reivindicació de l’acció, alguns dels dits i l’Ambaixada espanyola a París, una de les orelles. El 3 de desembre, a París, era detingut Jann Marc Rouillan amb Floreal Cuadrado i Raymond Delgado, se’ls trobà una fotocòpia de la documentació de Baltasar Suárez. Tots tres foren acusats de participació en diverses de les accions dels GARI.
L’acció judicial provocada per totes aquestes accions solidàries amb els companys del MIL tant a l’estat espanyol com al francès tingueren llargues conseqüències. Els companys inculpats de pertinença a l’OLLA foren deu: Enrique Conde Martínez, Núria Ballart Capdevila, Joan Jordi Vinyoles Vidal, Georgina Nicolau Millà, Ramon Carrión Sánchez, Roberto Safont Sisa, Pere Bartres Ametller, José Ventura Romero Tajés, Raimon Solé Sugranyes i Guillem García Pons, i patiren diversos processos: els relatius a les seves detencions a càrrec del TOP (Tribunal de l’Ordre Públic), els dies 17 de maig i 10 de juny de 1975, i després el Consell de Guerra col·lectiu per pertinença a banda armada, en el qual els demanaven més de cinc-cents anys de presó. Finalment, però, després de les diverses condemnes als TOP, tots els empresonats foren alliberats provisionalment quan l’any 1976, portant al voltant de dos anys de presó preventiva i havent mort el Dictador, el Consell de Guerra fou desestimat i la causa tornà a la Justícia ordinària.
A França entre el 27 d’agost de 1974 i el 13 de febrer de 1975 foren alliberats els onze empresonats després del segrest de Baltasar Suárez. El 14 d’octubre de 1974 es jutjà als dos primers empresonats, els del 16 de gener, Jean Claude Torres i Ángel Moreno Patiño, l’endemà s’anuncià la condemna: deu mesos de presó, en portaven nou i aquella mateixa tarda sortiren de la presó de La Santé. El 27 de desembre els presos dels GARI que restaven a la mateixa presó en espera del judici es declararen en vaga de fam per exigir el reconeixement dels motius polítics a les accions de les quals se’ls acusava. El 5 de gener una explosió afectà el Museu de la Marina a París mentre hi havia una exposició d’art espanyol, l’atemptat fou reivindicat pels Mariners de Kronstadt en suport a la vaga de fam dels companys empresonats. Tres dies més tard es llençà una granada lacrimògena als jutjats de Tolosa, acció reivindicada per Els Amics de Puig Antich i Heinz Chez. El 13 de gener de 1975, es jutjava a Pierre Roger i Michel Camilleri per la detenció del 16 de gener als afores de París. El dia 16 fou el Palau de Justícia de París el que rebé la visita del GALUT (Grup Autònom Llibertari d’Usuaris dels Tribunals), que deixà un regalet que afectà l’estàtua de Sant Lluís, el patró de la justícia francesa, no era casualitat que el Jutge encarregat del procés contra els GARI s’anomenés Gallut. Prop de dues setmanes més tard una carrera de cavalls que es retransmetia en directe per diverses cadenes de televisió era aturada degut al llançament de bengales, l’acció fou reivindicada per un desconegut GALOP (Grup Autònom Llibertari Ocasionalment Apostador), sentit de l’humor no hi faltava... El dia 23 era alliberat Floreal Cuadrado. Dies més tard un altre grup interrompia un programa en directe de la televisió francesa i abans que poguessin tallar la connexió desplegava una pancarta en suport a la lluita dels companys empresonats. Per fi el 7 de febrer el Tribunal reconeixia el caràcter polític dels fets. La vaga de fam l’havien mantingut entre trenta i quaranta-tres dies. En aquell moment encara romanien a presó vuit dels activistes, set a París i un a Tolosa, aquest, Pierre Roger, inicià una vaga de fam el 27 de febrer per exigir el seu trasllat a La Santé, on restaven tots els seus companys. Per fi, durant l’abril foren alliberats Josep Maria Condom Bofill, Víctor Manrique, Jean Michel Martínez i Raymond Delgado, el 9 de juliol li arribà el torn a Pierre Roger i els qui pagaren els plats trencats foren Mario Inés Torres, Michel Camilleri i Jann Marc Rouillan que el maig de 1976 encara seguien en presó preventiva i foren alliberats un any més tard, el 25 de maig de 1977, després d’haver complert al voltant de dos anys i mig de presó sense haver estat jutjats.
A l’estat espanyol, encara un any més tard, el 3 de gener de 1976, es publicava la sentència contra els acusats d’haver participat en la roda de premsa del 7 de maig de 1974 a Barcelona, Luis Andrés Edo, Lluís Burró Molina i David Urbano Bermúdez eren condemnats a cinc anys i Joan Ferran Serafini a tres.
Quan el maig de 1981 es realitzà a París el procés contra els imputats per les accions dels GARI tots foren absolts.

divendres, 8 de març del 2013

La solidaritat amb els presos del MIL (II)


A l’estat espanyol els grups autònoms continuaven organitzant-se, quedaven molts companys presos i s’havia d’intentar treure’ls, però l’acció policial també avançava, el 22 de març els diaris anunciaven la detenció de vint-i-dos activistes a Catalunya, entre ells Enrique Conde Martínez, a Port Bou, i Núria Ballart Capdevila, suposadament pertanyents a “dos grups anarquistes independents” (La Vanguardia) i autors de les accions armades que s’havien realitzat des del inici de 1974 als voltants de Barcelona. Als mitjans per primera vegada aparegué una nova sigla: OLLA. La mateixa nit tres artefactes esclataven a França, un a una carretera en direcció a Espanya, a la qual es va volar un pont després de tallar la carretera amb cartells on es llegia “Atenció: Pont minat” i els altres dos a les vies del ferrocarril que també portaven a Espanya. Tots tres atemptats foren reivindicats per un altre nou grup, els GAI, semblava com si la desarticulació del MIL estigues abonant la terra per a la proliferació de grups autònoms. Dues setmanes més tard, el 7 d’abril, tres companys, Joan Jordi Vinyoles Vidal, Georgina Nicolau Millà i Ramon Carrión Sánchez, foren detinguts al tren Talgo procedent de Ginebra (Suïssa), a un vagó s’havia descobert una maleta carregada d’explosius. La Policia anuncià, el dia 20, la desarticulació d’una organització creada amb el suport econòmic i logístic del MIL: l’OLLA, l’objectiu de la qual era “crear en complexos industrials una sèrie de nuclis d’autodefensa mitjançant la proliferació de Grups Autònoms de Combat” (La Vanguardia 21/04/1974). En aquella mateixa nota s’informava també que dos dels detinguts el 22 de març en formaven part.
El 23 de setembre fou detingut a Barcelona Roberto Safont Sisa quan, en arribar de França, anava a una cita amb dos companys, Pere Bartres Ametller i José Ventura Romero Tajés, que havien estat detinguts uns dies abans, i encara el 17 d’octubre els mitjans anunciaren, de nou, la desarticulació definitiva de l’organització i quatre noves detencions, entre elles la de Raimon Solé Sugranyes, germà de tres membres del MIL, l’Oriol que estava detingut des d’un any abans i el Jordi i l’Ignasi que havien pogut escapolir-se a la ràtzia de 1973. La desarticulació definitiva fou anunciada, per darrera vegada, el 6 de novembre, amb les dues darreres “caigudes” de membres de l’OLLA “considerada com la continuació del Moviment Ibèric d’Alliberament” (La Vanguardia), Ricard de Vargas Golarons i Guillem García Pons. En sis mesos havien estat detingudes trenta-quatre persones relacionades amb el Comitè de Solidaritat pro-Presos del MIL i catorze de les quals involucrades segons la Policia en les activitats de l’OLLA.
Mentre aquestes accions repressives assolaven la xarxa solidària catalana, a París, el 3 de maig, era segrestat el director del Banco de Bilbao, Baltasar Suárez; la policia començà a donar pals de cec. Quatre dies més tard l’acció era reivindicada per un altre grup desconegut fins aquell moment, els GARI, que en el comunicat enviat a una agència de notícies francesa demanava, entre d’altres coses, l’alliberament de Santiago Soler Amigó, company del MIL empresonat i que es trobava greument malalt. Paral·lelament a Barcelona, a un bar del carrer Pelai, es convocava una roda de premsa clandestina amb l’objectiu de que a l’estat espanyol es coneguessin també les reivindicacions del grup. Mentre els periodistes esperaven l’aparició dels convocants, arribaren dues persones, es presentaren com a membres del Comitè Llibertari Antirepressiu, distribuïren uns sobres entre els periodistes assistents i marxaren. L’endemà un nou comunicat adreçat a l’Agència France Presse, hi afegia la demanda d’alliberament per a altres quatre presos del MIL.
Els Grups d’Acció Revolucionaria Internacionalista no eren altra cosa que una nova xarxa de grups i activistes creada per antics membres del MIL amb l’objectiu d’intentar alliberar els seus companys a través de la pressió exercida a França. A banda dels propis membres del MIL s’hi afegiren alguns activistes espanyols residents a França, els membres del grup Primero de Mayo i diversos col·lectius llibertaris formats per joves estudiants francesos i fills d’exiliats espanyols (dels quals Telesforo Tajuelo, que va formar part de la xarxa, va escriure: “Sense dubte el grup més nombrós, caracteritzats pel seu confusionisme ideològic, coexistent amb un menyspreu palpable per tota ideologia”, El MIL, Puig Antich y los GARI, pàg. 105).
Diumenge 12 el Sunday Mirror del Regne Unit publicava una foto del segrestat. L’havia comprat a David May, director d’un mitjà londinenc, el Time Out, que l’havia rebut anònimament un parell de dies abans. El periodista fou detingut i imputat per encobriment i la repressió es desfermà entre els activistes llibertaris de l’illa. L’endemà, a la carretera que uneix Lió i Ginebra, eren detinguts sis companys catalans, entre ells Ignasi Solé Sugranyes, uns dies més tard, però, foren alliberats, tot i que dos dels acompanyants de l’Ignasi, en José Ventura Romero Tajés i en Pere Bartres, com hem vist, foren detinguts a Barcelona quatre mesos més tard i inclosos en el sumari de l’OLLA. El dia 21 un grup denominat Escamot Puig Antich havia incendiat la seu del diari francès L’est republicain. Finalment el dia 22, després de cobrar-ne el rescat, els GARI alliberaren Baltasar Suárez. Hores després eren detinguts set activistes: Lucio i Anne Urtubia, Octavio Alberola, Ariane Gransac, Jean Helen Weir, George Rivière i Annie Plazen. Amb ells era recuperada una part important del rescat. El mateix dia un cotxe bomba esclatava a les portes de l’oficina d’Iberia a Brussel·les i vehicles idèntics eren localitzats davant de les seus de la companyia a Liége i Anvers, els cotxes utilitzats havien estat robats a Àmsterdam i el dia 27 els atemptats eren reivindicats pels GAI. El dia 23 eren detinguts Pierre Guibert i Danièle Haas, acusats d’haver allotjat a alguns dels detinguts del dia anterior. El dia 29 es produïren dues noves detencions a París, Armand i Chantal Chestel, companys que foren acusats de prestar el seu pis en el segrest de Suárez. Tot i aquestes detencions la policia no arribava als activistes que havien realitzat l’acció i només s’estava desmantellant la xarxa de suport que havia reivindicat el segrest i cobrat el rescat. El juliol les detencions arribaren a Barcelona, el dia 7 els diaris de l’estat espanyol anunciaren la detenció de vuit anarquistes, quatre d’ells foren empresonats: Luis Andrés Edo, Lluís Burró Molina i les dues persones que en nom del Comitè Llibertari Antirepressiu assistiren a la roda de premsa del 7 de maig, David Urbano Bermúdez i Joan Ferran Serafini.
Els GARI, però, continuaven existint, i després de dos mesos de treva, els dos mesos que havien donat de termini al Govern espanyol per a acomplir les seves exigències de les quals només es va complir l’alliberament de Santiago Soler Amigó, les accions continuaren: el 15 de juliol dos artefactes esclataven a Andorra, a la seu de la Vegueria Episcopal i a una oficina d’una caixa d’estalvis espanyola, també diverses línies elèctriques que creuen els Pirineus foren atacades i el tren París-Irun patí desperfectes degut a l’esclat d’una bomba abans d’iniciar el seu trajecte. L’endemà tretze autocars de peregrins cremaren a Lourdes i diversos cotxes de la caravana del Tour de France foren calcinats mentre diversos arbres tallaven la carretera d’ascensió al mític Tourmalet. Tot just una setmana abans del Consell de Guerra contra Oriol Solé i Josep Lluís Pons Llobet, que foren condemnats a 48 i 21 anys de presó respectivament. El dia 27 un artefacte esclatà al costat del Consolat espanyol a Tolosa. L’endemà van ser dues les bombes col·locades al mateix lloc mentre una trucada alertava de la col·locació d’un artefacte a l’estació d’Hendaia, que fou desallotjada abans de patir l’explosió, aquella nit a París foren col·locades tres carregues explosives a autocars de la Societat França-Espanya-Portugal i dos cotxes bomba esclataren a prop de les fronteres d’El Pertús i La Guingueta d’Ix. Totes aquestes accions foren reivindicades pels GARI però d’altres grups participaven també en la lluita, el dia 25 un artefacte havia esclatat davant l’oficina del Banco Popular Español de Nimes, sense que ningú reivindiqués l’acció. A Tolosa el dia 29 la policia detingué a Pierre Roger, se’l acusà d’un robatori a una entitat bancària. L’endemà diversos explosius van ser col·locats al port de la Grande Motte enfonsant diversos vaixells i iots de luxe. El 5 d’agost tres cotxes bomba esclataren a Brussel·les, un davant les oficines d’Iberia i els altres dos enfront dues oficines del Banco Español. A finals d’agost, els diversos integrants de la coordinadora es reuniren a Tolosa i decidiren la seva dissolució després d’haver aconseguit que no es produïssin noves condemnes a mort a l’estat espanyol, això, però, no implicà que una bona part dels seus membres i d’altres grups autònoms continuessin les accions armades i les expropiacions que finançaven la lluita, que des de bon començament de la xarxa s’havien vingut desenvolupant a França. D’altra banda la Gendarmeria continuava la seva persecució dels autors de totes aquelles accions.

diumenge, 3 de març del 2013

La solidaritat amb els presos del MIL (I)


El setembre de 1973 foren detinguts en diverses accions policials prop d’un desena d’ex-membres del MIL. El MIL s’havia dissolt un mes abans però alguns dels seus activistes van decidir continuar les accions mentre intentaven integrar una xarxa de grups autònoms amb l’objectiu de coordinar la capacitat de resistència armada enfront el capitalisme internacional. Per portar a terme aquesta finalitat decidiren continuar emprant les sigles GAC (Grups Autònoms de Combat) que ja havien utilitzat en l’etapa del MIL. Amb les detencions s’acabava la història d’un grup que va intentar aportar noves pràctiques a la lluita obrera en l’estat espanyol i que es va definir com a autònom a l’hora de valorar els seus vincles polítics i socials amb les velles estructures pràctiques i teòriques que provenien de l’època de la Guerra Civil. Aquell final però significà també l’inici d’una nova història que donava continuïtat a molts dels seus plantejaments i, especialment, de la seva forma d’actuar.
A partir del moment en què la notícia de la detenció de Salvador Puig Antich, Josep Lluís Pons Llobet, Oriol Solé Sugranyes i els seus companys i companyes s’estengué per l’estat espanyol i per Europa, especialment per França, començaren a mobilitzar-se les xarxes de solidaritat amb la participació, també, de joves que recollien el testimoni del MIL i que no dubtaven en emprar l’agitació armada com a mitjà propagandístic. Entre ells els membres dels GAC que havien escapat a la repressió i els grups que ja havien començat a actuar coordinats amb ells i que, en alguns casos, formaven part de l’estructura catalana que no havia estat desmantellada.
El 4 de gener de 1974 una càrrega instal·lada a la comissaria de la Policia Armada del barri de Sant Andreu, a Barcelona, feia explosió causant desperfectes de consideració. Quatre dies més tard, el dia 8, es realitzà el Consell de Guerra contra Puig Antich, Pons Llobet i María Angustias Mateos Fernández, la sentència, però, havia estat dictada molt de temps abans i, com a tots els judicis polítics del franquisme, l’únic objectiu era legalitzar la revenja. L’endemà la sentència es feia pública, i els diaris del dia 10 la recollien: pena de mort per Salvador Puig Antich. L’activitat de la xarxa de suport es multiplicà. Aquella mateixa matinada, ja el dia 11, tres atemptats gairebé simultanis sacsejaren Barcelona, sengles explosions afectaren oficines del Banco Popular Español i del Banco de Vizcaya a prop de la Sagrada Família i mitja hora més tard una potent explosió causà greus desperfectes al monument a los Caidos provocant, a més, la caiguda de cinc fanals dels voltants i la trencadissa de molts dels vidres de les finestres de la veïna Facultat de Ciències. Hores abans altres artefactes havien explotat a les proximitats dels consolats espanyols de Zuric i Torí. El dia 15 l’acció solidària es traslladà a Madrid, dues oficines d’entitats bancàries foren l’objectiu.
A França, els companys dels GAC es mobilitzaren intentant implicar el màxim número de col·lectius i persones en aquella lluita desesperada contra el temps per evitar l’assassinat del seu amic i company, el dia 15 els enfrontaments durant una violenta manifestació davant el Consolat de Tolosa de Llenguadoc causaren sis policies ferits. L’endemà a Ivry, als afores de París, eren detinguts quatre joves, entre ells l’activista del MIL Jean Claude Torres, dos dels companys, Michel Camilleri i Pierre Roger, foren alliberats, al quart, Ángel Moreno Patiño, se li trobà a la butxaca la fórmula per preparar una maleta bomba, acabaven de robar un cotxe, anaven armats i presentaren documentació falsa. La realitat és que com a mesura de pressió planejaven segrestar al representant espanyol davant la Unesco, minuts abans havien abandonat el pati de l’església d’Ivry, el capellà de la qual, fill d’un cenetista de Llagostera, els hi donava suport logístic. El dia 17, a Estrasburg, fou ocupada la residència del cònsol per un grup de joves que exigiren l’alliberament dels presos del MIL mentre a Brussel·les un grup de persones es tancaven a l’església de la Chapelle i es declaraven en vaga de fam. Dos dies més tard, a la mateixa ciutat, es realitzà una manifestació i paral·lelament s’ocupava l’oficina espanyola de turisme a Marsella, el 28 de febrer era metrallat el cotxe del cònsol espanyol a Tolosa.
A l’estat espanyol la solidaritat s’estenia, la matinada del 17 de gener dos artefactes esclataren a la facultat d’Econòmiques de Bilbao. Un parell de dies més tard, el dia 19, una acció coordinada entre diversos grups de l’Estat provocava la destrucció del monument a los Caidos de Mataró al mateix temps que diversos còctels molotov eren llençats contra les oficines d’Iberia a València i que a Donostia un altre atemptat amb còctels molotov es realitzava a la seu dels diaris Unidad i La Voz de España. El 8 de febrer li arribà l’hora al monument a los Caidos de Badalona i a la comissaria de la Policia Armada de Mataró. Tres dies després, el dia 11, una gran manifestació formada per més de dos mil joves sortia de la Universitat Autònoma i una caravana d’una vuitantena de cotxes arribava a Barcelona. El dia 22 un grup de joves tallava amb cadenes la principal arteria de Donostia per sol·licitar l’alliberament. El primer de març un connat de manifestació provocà diversos enfrontaments a Barcelona, els darrers crits per demanar l’indult, però, no foren escoltats...
El 2 de març Puig Antich era assassinat. La ràbia s’estengué per tota Europa. Aquella mateixa nit alguns llibertaris vinculats a CNT van organitzar un grup que va atacar diverses casernes del Vallès Occidental les quals foren metrallades.
El dia 3, després de l’enterrament, una manifestació espontània fou dispersada per la Policia a Barcelona. A la tarda dues entitats bancàries situades a la Via Júlia de Barcelona foren atacades amb còctels molotov i, ja de nit, un artefacte explosiu era col·locat als voltants de la caserna de l’Exèrcit de Sant Andreu. La seva façana i tots els vidres de les finestres de la residència d’oficials patiren els seus efectes. A les universitats de l’estat espanyol les assemblees i manifestacions foren contínues, l’actuació de la Policia Armada també. El dilluns dia 4 es paralitzà l’activitat a Barcelona, València, Bilbao, Granada, Madrid i Saragossa entre d’altres, i la Policia entrava als diversos Campus. A Barcelona una manifestació partí de la Facultat de Medicina fins arribar a la Diagonal, una altra més violenta s’iniciava a les Rambles fins a ésser dissolta al carrer Ferran, on els policies utilitzaren les seves armes de foc. Per la nit una tercera manifestació molt més nombrosa començà al passeig de Gràcia amb la Diagonal i els artefactes incendiaris impactaren a oficines del Banco Atlántico i del Banco Comercial Transatlántico. L’endemà a València diversos jeeps de la Policia Armada foren atacats amb còctels, posteriorment fou detingut un jove acusat d’haver pres part en aquesta acció. El 15 de març un artefacte explotava als jutjats de Barcelona...
A Europa la dinàmica era la mateixa i a les més importants ciutats es succeïren els sabotatges i atemptats contra els interessos econòmics espanyols. Els diaris del Règim, que habitualment amagaven aquest tipus de notícies, es van veure forçats a enumerar algunes d’aquestes accions, ja no podien ocultar la realitat internacional. El dia 4 els molotov impactaven a dues oficines del Banco Popular Español, a una del Banco Español i al Centre Espanyol d’Acolliment, tots ells a París, a Gènova un artefacte esclatava a la porta de la Cambra de Comerç Espanyola, a Roma una nombrosa manifestació intentà arribar a l’Ambaixada i l’important dispositiu policial instal·lat per impedir-ho provocà una batalla campal. Tres dies més tard una entitat bancària espanyola era assaltada durant una manifestació a Grenoble en el mateix moment en què l’Oficina de Turisme espanyola a la Haia cremava completament després del llançament de diversos còctels. El dia 8 era l’oficina del Banco de Bilbao a Hendaia la que quedava completament destruïda per un incendi provocat. L’endemà durant una manifestació a Lisboa la policia utilitzà les seves armes de foc per evitar l’assalt de les oficines d’Iberia que, tot i això, patiren seriosos desperfectes. A Baiona i Lió es repetiren els fets mentre a Nimes s’ocupà momentàniament el Consolat.