A l'alçada

Vivim un moment d’excepció i la resposta ha d’estar a l’alçada. Dit d’una altra manera, davant de l’amenaça de l’estat d’excepció, ha arribat el moment de la resposta excepcional per part del poble.

Fins a la colònia arriba la ferum de les mòmies desenterrades per la monarquia amagada darrere un estat feixistitzat per tal de donar resposta a les exigències de canvi social expressades per la majoria d’un poble que ha despertat colonitzat. I en aquest fet rau la clau per comprendre com ha estat possible arribar fins a aquest punt en què el món contempla, o no, la deriva autoritària de l’Estat espanyol: ha estat el poble qui ha fet possible el trencament del pacte entre els poders catalans i espanyols. Ha estat el poble qui ha empès el govern català fins al moment actual i no a l’inrevés. És a dir, es confronten dues formes d’entendre la democràcia: una democràcia on el poble, en situacions excepcionals, pot arribar a tenir cert, tot i que poc, poder de decisió, i una altra on el poble no serà mai escoltat.

Tot i això, s’ha de reconèixer que les darreres setmanes una bona part de la població s’ha sentit desorientada. Tant a les xarxes socials com al carrer s’han escoltat nombroses demandes per tal que els representants polítics independentistes expliquessin obertament la situació i les passes a seguir, provocant, en no fer-ho, cert desconcert entre la població. Aquest desconcert i aquestes demandes de transparència (que no comparteixo doncs no es poden mostrar les teves cartes a l’enemic i, per tant, aquestes no es poden fer públiques) són producte de l’habitual desconfiança del poble vers els polítics i la consciència popular de que aquests són, per sobre de tot, representants d’uns partits capaços de gairebé tot per tal d’aconseguir millorar, o si més no mantenir, el seu propi status quo.

Davant d’això tan sols puc dir que aquells que els van donar la confiança mitjançant el vot, ho continuïn fent, hi confiïn, i la resta, els que no el vàrem votar, tinguem paciència doncs és aquesta una situació que, com a poble, com a ciutadania allunyada de la política dels despatxos, se’ns escapa.

Tot i que després d’aquests dies de desconcert i amb més de la meitat del Govern a la presó, crec que ha arribat l’hora del poble.

Tots els polítics han reconegut ja la realitat del 21D i un cop realitzat aquest reconeixement hi ha veus que l’identifiquen com el referèndum que sempre se’ns ha negat, com si l’Estat hagués caigut al parany del Govern a l’exili. Si això és així, el poble demana una llista única i social. Des de fa setmanes el poble es manifesta per sobre de sigles i ideologies i, sense aquestes, va defensar la voluntat de decidir sobre el seu destí el passat 1O,

Una llista conformada per una amplia representació de la societat civil, independentista, republicana i antifeixista que pugui recollir el vot de l’ampli ventall popular que demana el canvi social cap a una república i que no pugui capitalitzar cap partit polític.

Si en una situació com l’actual, provocada per l’empenta del poble, els partits prioritzen les seves estratègies particulars, continuaran aprofundint en el desgast humà que ha iniciat l’Estat espanyol mitjançant la repressió. Arribats a aquest punt, no ens forceu a votar als vostres partits perquè potser alguns no ho fem.

Si, en canvi, abandonem temporalment les estratègies individuals i es demostra públicament que els partits es fan a un costat per tal d’aconseguir l’objectiu comú, es renovaran i revitalitzaran les esperances de la gent necessitada de canvi real i aquest estarà més a prop doncs amb llista única la possibilitat d’augmentar la diferència electoral amb els sectors monàrquics és una realitat. És l’hora d’una llista apartidària.

La societat civil està preparada, em venen al cap infinitat de noms, locutores de ràdio, víctimes de la violència policial (també dels Mossos d’esquadra, sí), cantants, pallassos, advocades i un llarg etcètera que, per suposat, inclogui representants de la societat educativa... I els polítics que es preocupin, i molt seriosament, de què el 21D no hi hagi “pucherazo”, que la voluntat del poble expressada a les urnes sigui escoltada correctament i arreu.

I tot això sense perjudici de què el poble continuï expressant-se lliurement al carrer per tal que ens allunyem cada cop més de les cúpules que per ser tan políticament correctes acaben necessitades de crear un nou idioma que només elles entenen i que, de seguir així, ens portaran a acceptar coses ara per ara inacceptables. Com deien els madrilenys Habeas Corpus, “A las cosas por su nombre”. Vaga general, ja.

I per acabar, hem de començar a assimilar que la lluita serà llarga i dura, molt dura, doncs ens enfrontem a una monarquia mantinguda sobre la decadència moral d’uns homes educats sota els paràmetres del dret de conquesta de territoris i voluntats. Hem de tenir molta paciència i estar mentalitzats per resistir tot el temps que sigui necessari. Hem de ser molt conscients de les nostres accions, ara per ara no hi ha voluntat popular, ni capacitat, per portar la resistència a un altre terreny més enllà de la desobediència civil. I hem de ser coherents amb els nostres ideals per tal de no defallir i que col·lectivament siguem capaços de treure’ns de sobre aquesta corona tan feixuga que ens impedeix caminar.

I si, a sobre, som capaços d’eliminar el llenguatge patriota i ens oblidem de paraules com “traïdors”, utilitzades constantment pels que semblen viure a l’imperi romà, millor que millor.

Ni que sigui per una vegada, com diu el company Andres Grima: Salut i república!